Aquesta situació d’emergència sanitària que estem vivint i el confinament rigorós que hem sofert ens ha de fer posar en valor la necessitat d’espais domèstics de qualitat més enllà dels pisos d’habitabilitat insuficient a què el mercat laboral i la seva precarietat, l’especulació i les polítiques d’habitatge (millor dit les no-polítiques d’habitatge) han abocat a moltes persones i famílies de condicions econòmiques escasses.
Però, sobretot, en la fase de progressiu desconfinament, s’ha posat en evidència la necessitat d’un espai públic proper, ampli i de qualitat, que és el que ens fa més iguals, al contrari dels espais domèstics o privats que ens fan viure la desigualtat.
Quan, durant la primera dècada del segle, es van obrir els espais naturals
perifèrics a l’entorn urbà de Sant Boi, l’Anell Verd i els camins dels marges
fluvials, es va argumentar el seu interès naturalístic i de preservació del
paisatge/territori, així com l’ocasió per a l’educació ambiental i la creació d’una consciència ciutadana favorable a la seva conservació.
L’Anell Verd, dèiem, no era només un itinerari pels espais verds que cal preservar i que marquen la frontera de la ciutat construïda, sinó també una reflexió perimetral, a vol d’ocell, sobre Sant Boi, els seus barris, les zones verdes internes, l’activitat humana i el metabolisme de la ciutat. I és clar, sobre la necessitat i l’ocasió d’harmonitzar la ciutat amb el seu encaix territorial i sobre el paisatge integrat en la frontissa entre el continu urbà metropolità i la romanent ruralitat agroforestal.
També explicàvem que en un entorn tant antropofitzat, alterat i trossejat com el territori del Baix Llobregat, i en especial el seu delta (plana i marges), el territori sobre el qual no s’actua tendeix a la marginalitat, cosa que no el porta a fer-se més natural, sinó més suburbial. L’efecte de l’obertura d’espais de passeig, d’esport i d’oci, amb mesures mediambientals clares, és molt positiu per a la conservació d’aquests espais, per al seu coneixement ambiental i per a la seva valorització social.
Però, a més, hem pogut comprovar que ha produït un gran efecte sobre l’autoestima sobre Sant Boi i el seu territori proper, cosa que potencia la cohesió social, al mateix temps que la intensitat del seu ús intergeneracional i per totes les capes de la població, posa en evidència la seva necessitat i beneficiència com espai públic conquerit.
Poc temps després de l’obertura del camí del riu, explicava en un escrit a Viure Sant Boi, com la gent no es trobava per fer caminades al costat del riu per parlar d’ornitologia, sinó dels temes quotidians, preocupacions familiars, de la feina…
El camí del riu era un espai per al relaxament de tensions, per a la comunicació i per al veïnatge, però això es produïa en un entorn de valor ambiental que convidava també a l’aturada per contemplar i reconèixer el paisatge, escoltar els ocells i sentir-se satisfets de viure en un lloc que permet aquesta estreta vinculació amb l’entorn natural que, perquè és proper i perquè és públic, és el millor recurs natural que tenim.
Amb la pandèmia de la Covid-19 hem pogut experimentar com aquest recurs natural proper no és un luxe sotmès a prioritats socials més bàsiques, sinó que forma part d’aquestes prioritats. Com va escriure el poeta J.V.Foix: «qui res no té, clarors del cim».
Josep Maria Cervelló és exregidor d’ERC a l’Ajuntament de Sant Boi.