El sociòleg ha obert el XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, on ha estat present Sant Boi de Llobregat, assenyalant les desigualtats com el principal objectiu per combatre i l’escola com el principal instrument per a aconseguir-ho.
Pablo Gentili // Diari de l’educació
L’any 1988 es va iniciar a Rio de Janeiro, a l’empobrida favela de Vidigal, la construcció d’un luxós hotel, el Sheraton. La intenció era que el prestigi de l’hotel servís de pol d’atracció i revalorització de la zona, propera a la platja. Però el que es va aconseguir va ser eixamplar la favela amb les cases i barraques dels qui anaven a construir el flamant Sheraton. «Però vols dir que la favela és un lloc segur?», li preguntava un nen de classe mitja a un amic seu que vivia a Vidigal. «I tant», li va respondre el noi, «si no com vols que hi haguessin construit un hotel de cinc estrelles?». La ciutat, escenari de contrastos i desigualtats.
El primer protagonista d’aquesta anècdota era el fill de Pablo Gentili, l’encarregat d’inaugurar -precisament a partir d’aquesta història- el XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, que ha tornat a Barcelona, la ciutat que el va veure néixer, per abordar el paper de les grans urbanitzacions en l’educació dels seus ciutadans. En aquesta edició, el certamen ha centrat la seva atenció en la inclusió, i Gentili, professor de la Universitat de l’Estat de Rio de Janeiro i secretari executiu del Consell Llatinoamericà de les Ciències Socials (CLCS), ha dibuixat un mapa urbà en el qual el gran repte és reduir les desigualtats i, una de les principals eines per fer-ho, és l’escola. «Una escola pública forta», ha sentenciat, «en un sistema educatiu integrat, espai de diversitat i on i creixem tots».
Els prop de 850 participants del Congrés, de 190 ciutats -educadores- diferents d’arreu del món, entre elles Sant Boi, han assistir a una ponència en la qual Gentili ha deixat clar que la lluita contra la pobresa no és suficient per a eliminar l’exclusió social de grans grups de població urbana. «En els últims anys s’ha reduït la pobresa a l’Amèrica Llatina, però les desigualtats s’han mantingut si no s’han incrementat en alguns països», ha precisat Gentili. La taxa de pobresa als països llatinoamericans ha passat de quasi el 50% als anys 90 –«en plena aplicació de les polítiques neoliberals», segons Gentili- a un 27,9%, una reducció dràstica que tanmateix no ha eliminat les desigualtats.
«Pensàvem que si reduïem la reducció de la pobresa comportaria una major democratització dels espais urbans i una integració dels barris més guetitzats, però no ha estat així», concloïa Gentili. I no ha estat així, segons ell, perquè sobre gran part de la població va sortint poc a poc de la situació de pobresa, però no aconsegueix treure’s de sobre l’estigma, l’etiqueta. «Aquest fet provoca que la població més rica segueixi apartant-se’n», fet que es pot traduir en la distribució urbana. «Quanta desigualtat pot suportar una ciutat?», es preguntava el ponent.
El 83% de la població mundial acumula menys del 10% de la riquesa; el 17% restant es queda amb el 90% del pastís. I en països com Espanya, tal com recordava el ponent, els nivells de pobresa infantil -36,6%, segons el darrer informe d’UNICEF- estan començant a assemblar-se als de l’Amèrica Llatina de fa anys.
Combatre aquesta situació ha de ser un dels objectius de les ciutats que es diguin educadores, perquè la seva raó de ser no rau només en col·locar passos de zebra verds per a què els nens i nenes vagin a l’escola -que també-, sinó garantir el benestar i la inclusió dels ciutadans com a fonaments a partir dels quals bastir la ciutat. Aquesta idea es desprèn de la Carta de les Ciutats Educadores, elaborada a Barcelona l’any 1994, i també la desenvolupa el Comitè Científic del congrés d’enguany.
Gentili també va pronosticar que en el futur la lluita contra les desigualtats s’anirà fent cada vegada més complexa a les ciutats en tant que aquestes van creixent i es van convertint en «grans aglomeracions de població, plens de confusió». Sense anar més lluny, actualment a la Xina el 40% de la població ja viu en grans conurbacions empobrides; a la Índia, el 58%; a l’Àfrica, el 90%. «És el planeta favela», tancava Gentili.
L’educació, eina igualitària a les ciutats
«En una gran ciutat, que un infant vagi a l’escola no vol dir res», deixava anar, provocador, Gentili, per donar a entendre que en les grans conurbacions hi ha massa diferències entre segons quines escoles i entorns. «Hi ha circuits educatius molt diferents i fragmentats», constava el ponent, i posava com a exemple els itineraris formatius de Rio. «Tenim uns centres privats pels que passen els nois i noies que acabaran a les millors universitats; en tenim, també privats, als quals hi van les classes mitjanes; després tenim els públics, alguns d’ells integrats i d’altres exclosos. Tot això en dos quilòmetres a la rodona», resumia Gentili.
Aquesta “desintegració” del sistema educatiu és encara més evident amb les universitats al Brasil, on hi abunden els campus privats en un 80%. La «privatització de les polítiques públiques», segons Gentili, és un altre dels elements que juguen en contra d’una ciutat educadora. No només perquè va contra la igualtat d’oportunitats, sinó també perquè «té un impacte sobre l’espai urbà comú».
Davant això, Gentili va cloure la seva intervenció defensant l’escola com un dels primers espais «on s’han de trobar els de dalt i els de baix». «L’escola pública ha de ser forta, és necessari promoure i multiplicar les oportunitats d’inclusió a través del sistema educatiu», va sentenciar.
Article publicat originalment a El diari de l’educació, mitjà del Grup de Diaris Digitals de Catalunya.