La sessió de cinefòrum organitzada pel Diari de l’Educació amb la col·laboració de Catalunya Metropolitana i Sant Boi Diari va posar sobre la taula el paper clau de les associacions veïnals en la creació de les ciutats metropolitanes de l’àrea de Barcelona.
La revolució neix als carrers, als barris oblidats que clamen per una veu. Aquesta és la història que presenta El 47, el nou film dirigit per Marcel Barrena, que trasllada l’espectador a la Barcelona perifèrica dels anys 70. En un temps en què els veïns de Torre Baró es veien relegats a l’ombra del progrés, una comunitat decideix fer un pas endavant. Reivindiquen els seus drets a través d’un gest poderós: el segrest del bus de la línia 47, símbol de la seva lluita per uns serveis dignes.
La cinquena sessió d’El cicle de l’educació: Cinema i debats per créixer junts ha tingut com a protagonista aquesta pel·lícula. Aquest cicle, organitzat pel Diari de l’Educació, que forma part de la fundació Periodisme Plural, impulsora del mitjà Catalunya Metropolitana, del qual Sant Boi Diari també en forma part, proposa una sèrie de sessions centrades en el potencial educatiu i transformador del cinema. El projecte compta amb la col·laboració dels cinemes Girona de Barcelona i els cinemes de Can Castellet de Sant Boi.
La sessió, celebrada aquest dimecres, va aconseguir omplir la sala i va comptar amb la participació de la directora del Diari de l’Educació, Ana Basanta; la docent i veïna de Torre Baró, Teresa Esperabé; el periodista Juanjo Caballero; el president de l’associació de veïns El poblet-Marianao, Rafael Gacía; i el quart Tinent d’alcalde de l’Ajuntament, Javier López. En la mateixa dinàmica que la resta de sessions, en una primera part es va presentar la sessió i es va projectar el film i en finalitzar es va obrir un torn d’intervencions entre els ponents on es van tractar temes al voltant de la importància de la cooperació veïnal, l’organització de la societat i la lluita per la millora de les condicions dels barris que es troben a les perifèries de les ciutats.
La força de la comunitat i el moviment veïnal
Després de la projecció de El 47, les ponències van al voltant de la convivència veïnal i la força de les comunitats en els barris de la perifèria. Javier López va remarcar la importància de teixir relacions de bon veïnatge i va subratllar que “el poble no és propietat de l’Ajuntament, és dels veïns”, tot insistint en la necessitat de tenir una cultura democràtica que permeti organitzar-se i construir col·lectivament. Segons ell, una comunitat sòlida és fonamental per fer front als reptes socials i per conviure amb respecte entre les persones que arriben de fora i les que ja hi són.
Per la seva banda, Teresa Esperabé va recordar vivències personals, com el segrest del bus 11 l’any 1974, un episodi que va marcar una etapa de lluita veïnal al barri de Roquetes, igual que ho va ser el segrest del 47 a Torre Baró. Des d’aquesta experiència, va reflexionar sobre la construcció d’identitats en barris on molts dels seus habitants van arribar de regions diverses d’Espanya. Va parlar del concepte “d’un sol poble”, nascut de la barreja entre els nouvinguts i els veïns de tota la vida, i va insistir en la necessitat de continuar treballant per una cohesió social plena i per garantir la igualtat d’oportunitats per a les generacions futures.
El president de l’associació de veïns El Poblet-Marianao, Rafael García, va posar èmfasi en la importància del moviment veïnal per transformar els barris i millorar les condicions de vida, destacant que “els polítics han d’escoltar les necessitats reals dels veïns”. També va ressaltar com la pel·lícula retrata fidelment les lluites diàries per aconseguir serveis bàsics com el transport o els comerços, i va criticar la falta d’humanitat de les autoritats de l’època. Per la seva banda, Juanjo Caballero va recordar la implicació fonamental d’aquestes associacions veïnals en la construcció de la Barcelona actual, afirmant que la ciutat no seria el que és avui sense la seva lluita incansable.
Història recent de la regió metropolitana
El 47 és un film que ens transporta a un passat no tan llunyà, entre els anys 50 i 80, un temps de lluites i resistència comunitari que les generacions més joves desconeixen. A través d’aquesta pel·lícula, es fa un retrat de les persones que van arribar a mitjans del segle passat a Catalunya, provinents majoritàriament de zones rurals d’Andalusia i Extremadura, amb l’esperança de trobar una vida millor. Aquestes persones es van establir als barris perifèrics de Barcelona i altres ciutats de l’àrea metropolitana, molts cops en zones desproveïdes de serveis bàsics, on l’aigua, la llum o l’escola eren un luxe inexistent. Aquestes comunitats, malgrat la seva invisibilitat, van ser el cor d’una lluita obrera que no només reclamava drets laborals, sinó també la dignitat de viure en barris que fossin alguna cosa més que ciutats dormitori.
La pel·lícula també planteja una reflexió important sobre l’evolució d’aquests barris, des dels primers assentaments fins a la seva consolidació, gràcies a la força col·lectiva de les seves veïnes i veïns. En aquest sentit, tots els ponents van subratllar la necessitat que els alumnes coneguin aquests episodis de la història recent del territori i van afirmar que aquest film s’hauria de posar a les aules de secundària perquè els joves puguin reflexionar en vers la construcció de les perifèries de les ciutats i el moviment veïnal col·lectiu. Això permetria comprendre que la regió metropolitana, tal com la coneixem avui, ha estat fruit de la lluita i la solidaritat d’aquells que es van negar a viure en la precarietat. Les històries d’aquests barris parlen de la Barcelona i les ciutats metropolitanes que no només es van aixecar amb el ciment, sinó també amb la determinació i el compromís d’una gent que va fer front a les desigualtats per construir un futur millor.